Arcadi Navarro va néixer a Sabadell fa 39 anys. Després d’estudiar biologia a la UAB, on també va fer-hi el doctorat, va marxar cap a terres escoceses durant quatre anys. A la UPF ha estat primer investigador “Ramón y Cajal” i després “ICREA”. Aquest lector compulsiu, fins i tot d’etiquetes d’ampolles, ens explica la seva història.
Quan et vas interessar per la ciència?
Des de petit he tingut preguntes i teories sobre com funcionava el món. Però va ser quan em va caure per primera vegada a les mans un article científic, durant el segon any de carrera, que fou quan em vaig adonar que hi havia eines per testar aquestes teories i contestar aquestes preguntes.
I des d’ençà mai has deixat la recerca?
Cap al final del doctorat vaig haver de deixar la ciència durant tres anys. En aquella època vaig tenir fins a 15 feines diferents!
Però finalment vas llegir la tesi i vas anar a fer un postdoc a Escòcia.
Sí, quan vaig tenir la oportunitat vaig decidir de provar si la ciència em continuava semblant tan atractiva com abans. Als pocs mesos de tornar a llegir articles em vaig adonar que el món de l’acadèmia és el més estimulant de tots els que he conegut.
Creus que és necessari fer una estada a l’estranger?
És una obligació moral! Un s’adona com de diferent es fan les coses a altres països i que caldria implementar moltes d’aquestes coses aquí.
Quines diferències has vist entre treballar al Regne Unit i a Espanya?
El primer ‘shock’ va ser amb l’administració. Un dia els vaig dir que necessitava un paper “urgentment”, i al cap de pocs segons algú venia corrents cap al meu despatx amb el paper . Per a ells urgent és urgent! Un altre exemple és que a Espanya per fer un estudi concret necessites més d’un projecte, per que cap et finança suficientment. En canvi a d’altres països pots tenir-ne un de sol que finança la totalitat de l’estudi, evitant perdre temps per justificar el mateix a cinc entitats diferents...
Quin ha estat el millor moment de la teva carrera?
Els moments de més creativitat i productivitat van ser durant el segon i tercer anys de postdoc. Tenia només un projecte en el que hi treballava tot el dia, fins i tot a la dutxa o nedant, i tenia total llibertat. Crec que el millor estat vital de l’ésser humà és el d’investigador postdoctoral: no hi ha burocràcia, només ciència. Llàstima de la inseguretat laboral.
Quina creus que ha estat la teva major contribució al camp?
En realitat la contribució de més repercussió va ser un petit estudi sobre sociologia de la ciència. Durant el postdoc, una companya i jo varem treballar durant tres mesos en desenvolupar un índex d’endogàmia a les universitats i aplicar-lo a 4 països. Als EEUU l’endogàmia era d’un 3%, al Regne Unit d’un 5%, a França d’un 50% i a Espanya... d’un escandalós 93%! Ara, per sort, la cosa ha canviat una mica.
El 2007 vas publicar l’obra “Contra Natura”.
Ja feia uns 15 anys que tenia ganes d’escriure aquest llibre. Em feia ràbia veure que molts companys veien la natura com un estat ideal, equilibrat, pacífic. Així que vaig fer una recopilació d’anècdotes xocants sobre com funciona el món, com per exemple paràsits que fan suïcidar a les formigues.
Creus que és important la divulgació de la ciència?
Crec que és en certa forma un deure, i que és beneficiós per a l’investigador. Els científics tenim el perill de convertir-nos en experts en preguntes molt específiques, però no són aquestes, sinó els problemes més grans, els que ens van estimular inicialment, i cal no oblidar-ho. Fer divulgació és una forma de recordar-nos a nosaltres mateixos aquestes grans qüestions.
“The best vital status of a human being is the postdoc”
Arcadi Navarro was born in Sabadell 39 years ago. After studying biology at the UAB, where he also did his PhD, he left to Scotland for 4 years. At the UPF he has been first a “Ramón y Cajal” and then a “ICREA” researcher. This compulsive reader, even of bottle labels, tells us his story.
When did you become interested in science?
Since I was little I have had questions and theories about how the world works. Then when I first read a scientific article, in my second year at university, I realised there were tools to test these theories and answer these questions.
And you have never left research since?
At the end of my PhD I had to leave science for three years. During that time i had up to 15 different jobs!
But you finally finished your PhD and then went for a postdoc to Scotland.
Yes, when I had the opportunity I decided to check if I still found science as attractive as I did before. A few months after starting reading papers again, it became clear to me that the academic world was the most stimulating of all I have tried.
Which differences have you seen between working in the UK and in Spain?
My first shock was with the administration. One day I told them I needed a paper urgently, and in a few seconds someone was running towards my office with the paper. For them, urgent is urgent! Another thing is that in Spain, in order to do a specific project one needs to get funding from different agencies, because none of them gives you enough money to fund it completely. In other countries this happens, and it avoids wasting time justifying the same project to different agencies.
Which has been the best moment of your career?
The moments of most creativity and productivity were my second and third years as a postdoc. I had only one project in which I was working all day, even while having a shower or swimming, and I had total freedom. I think that being a postdoc is the best vital status of the human being: there's no bureaucracy, only science. Shame about the job insecurity.
What has been your best contribution to science?
Actually the contribution with a bigger repercussion was a little study on sociology of science. During my postdoc, a colleague and myself worked for three months in the development of an index about endogamy at universities; that is, how many of the academic staff at the university were originally from that same university. We applied the index to 4 countries. In the US there was an endogamy index of 3%, in the UK of 5%, in France up to 50%, and in Spain... a shocking 93%! Now, luckily, things have changed a bit.
In 2007 you published the book “Contra Natura” (“Against Nature”).
I had wanted to write this book for about 15 years. It annoyed me that many colleagues saw nature as ideal, balanced and pacific. So I collected a series of shocking anecdotes about how the world works, such as some parasites that make ants commit suicide.
Do you think it is important to communicate science to the public?
I think that in a way it is an obligation, and also that it is beneficial for the researcher. We scientists are in danger of becoming very technical on very specific questions. But actually it is the bigger ones that stimulated us initially to do research. It is important not to forget that. Communicating science to the public is a way of recalling these big questions.
|
Ajuts i beques
Gestió de sessions
Tornar
